domingo, 25 de agosto de 2013

Tu i jo i el pas del temps

Tu i jo i el pas del temps

Recordar el que érem i veure el que ara som, simplement deixarem que el temps passi i ens fem simples desconeguts? Estranys?
Ho sento, però si ara estàs llegint això, és perquè realment no ho vull, com ja et vaig dir et vull al meu costat, de la forma que sigui, però al meu abast. Vull ser la teva amiga.
Reconec, que ara mateix em passo els dies vivint en els records, que visc submergida en ells, mentint-me esperant a tornar-los a viure o pensant que simplement no han acabat.... però no es repetiran ho sé, el meu cap ho sap, però no puc dir el mateix del meu cor.
Et mentiria si ara et digués, que he oblidat algú del que hem viscut, algú del que he arribat a sentir per tu, i et mentiria si et digues que concilio el son cada nit, realment si aconsegueixo dormir es perquè en els meus somnis si que puc estar amb tu, encara que pel matí quan desperto sé que simplement són això, somnis.
Cada instant que passa et noto més lluny de mi, cada segon, cada minut, cada dia, et fa més lluny, realment ha de ser així? Té donat el poder de moltes eleccions, he deixa't a les teves mans decidir sobre el nostre destí, sobre el nostre futur, però ara és hora de que agafi realment les rendes, i decideixi jo. La meva elecció és el teu costat, tant si t'agrada com sinó, tant si a la gent li disgusta com sinó, tant si em fa mal com sinó, jo et vull amb mi. Sempre has estat tot i mai res, sempre has estat amb mi, em vas ensenyar ha deixar enrere moltíssimes coses, vas construir un somni realitat per a mi, vas crear de tot, el meu món. I ara, no sé caminar, no vull caminar lluny de tu, tant me fa que no m'estimis, em dona igual, inclús jo no se si t'estimo, que és realment estimar? Que és l'amor? No tinc respostes, simplement puc dir, que el que algun dia vaig sentir per tu, sinó era això ningú podrà trobar la definició. Si em crec més que tothom, que el que he sentit és més fort que el que mai ningú hagi sentit.
Segueixo dubtant que tu arribis a llegir aquestes paraules, que tingui realment el valor per deixar-t'ho llegir, però mentre penso en res i en tot, em dono conta que potser inclús et podria fer sentir culpable amb el que dic, i no ho vull, que podria fer-ta pena i no és la meva intenció, que resulto patètica i no ho vull.
De fet, t'enyoro en cada instant del dia, enyoro el teu somriure, la teva mirada, la teva escalfor, les teves carícies, fer-nos un, discutir per tonteries, riure com dos nens, jugar sota els llençols en que tantes vegades hem jugat a estimar-nos, et trobo a faltar. Trobo a faltar quan erem bons amics, quan m'animaves a tirar endavant, quan podia trucar-te i escoltar la teva veu donant-me ànims, realment vols posar un punt i final? Jo vull posar un punt i coma, i encetar un altre capítol. No ha sortit bé l'últim, però recorda que els anteriors si, perquè no podem començar de nou? Potser després de demostrar-te que no té oblidat, no en vols saber res de mi, potser incús desapareixes més del que ja ho has fet, o et resulto patètica, però, ho aconseguiré, però et necessito a prop meu, és estúpid voler oblidar la persona que estimo tenint-la al costat, però és que sense tu, jo no sóc ningú. Formes part de mi, de la meva vida, del meu món, he caminat amb tu, i vull seguir caminant.
No se com recuperar-ta, no se si deixar passar el temps és la millor opció, però sé que cada instant que passo sense tu, et noto més lluny, que no m'agrada viure un present on tu no ets amb mi. Que està sense tu, és estrany, que et trobo a faltar, t'enyoro Àngel. No com el meu amor, sinó com el meu amic, com el meu millor amic, no se si a tu et passa el mateix, però, jo em sento rara sense tu, buida.



jueves, 8 de agosto de 2013

Your love is my drug

Des de mi ventana, veo como cae la lluvia, tormenta en momentos y suave en otros. Me siento identificada, mis lagrimas bailan al mismo juego, otras rápidamente rompiendo en sollozos y otras lentamente recorriendo mis mejillas como simples gotas, de un corazón roto. Antes cuando llovía solíamos salir de donde estábamos y bailábamos y nos besábamos bajo la lluvia, como dos niños mientras la lluvia caía sobre nosotros reíamos, nos abrazábamos y nos besábamos a pesar de que sabíamos que íbamos acabar empapados, pero no nos importaba, estás pequeñas cosas construían nuestra historia. Y ahora, soy yo la que está aquí sola, recordando esos momentos bajo la lluvia, pensando en ti y en nosotros, echando de menos tus besos y caricias.
Me pongo envuelta entre mis sabanas, en las que habíamos jugado a querernos, intentando notarte, pero no siento nada de ti, tan solo veo tu figura con la mía diciendo cosas parecidas a un Tequiero para siempre, cuantas mentidas piadosas me dijiste, y pensar en ello hace que estalle en un sollozo, acompasado de la música que resuena en mis auriculares, como también cae la lluvia allí a fuera.
Me pregunto si recuerdas, nuestras locuras bajo la lluvia, nuestras locuras bajo las sabanas, nuestras locuras en la cocina, en el pasillo en una simple silla, o bien hablando por teléfono, nos decíamos tantas cosas y a veces tan pocas, pero nuestra mirada o al menos la mía, ya decía todo lo que sentía por ti, no hacían falta palabras, tan solo besarte y acariciarte para saber que yo si te quería... me hiciste tantas promesas, me has dado tantos recuerdos que olvidar que no se donde van a caber, de momento revolotean en mi mente y al pensarlos en mis ojos se ve contempla las lagrimas adormecidas por este amor. Esas lagrimas que intento contener, pero salen en cuanto cae el sol, en cuanto estoy sola abrazando mi almohada o bien cuando escribo, a pesar de que se que nunca lo sabrás. Quizás llegaste a saber cuanto te amé, en ese entonces, pero jamás sabrás el daño que siento al no sentirte.
Siempre fuimos todo, nunca nada, estábamos juntos, eso me mantenía con fuerzas y ahora, tan solo eres un recuerdo en el olvido. Vivo de ello, pensando que tal vez algún día volverás, que estúpida.
Estoy rota en tantos pedazos, que no se como recogerlos todos, tal vez, jamás se curre la herida y por eso dejo ir el tiempo, pensando que el tiempo lo cura todo y en realidad, tan solo hace que me acostumbre a estar sin ti, pero no es así. Te hecho de menos.
Siempre te decía que mi droga eras tu, que mi mayor adicción eras tu y tus besos, y ahora tan repentinamente, te fuiste. Donde está aquello que llaman felicidad? Creo que a tu lado pude permanecer en ella, aunque solo fuera contigo, jamás antes había visto que se dibujase una sonrisa tan tonta en mis labios. Al tenerte puede comprender que si te ibas mi sonrisa se iría contigo, y no no me equivoqué.
Suena a locura lo sé, pero te he querido des de el primer día, te quiero, y te querré, siempre habrá un lugar en mi queriéndote y esperándote, esperando tu regreso, aunque ya se que no sucederá, no pierdo las ganas de volver a tenerte, besarte, aunque sigas sin quererme. Estar entre tus brazos, es mi lugar favorito, besarte el sabor más suave y acariciarte la calidez más reconfortable para mi corazón.

Así son las cosas, no pueden o no son de otra manera. Tequiero y también te quiero aquí en este preciso instante.