Tu i jo i el pas del temps

Tu i jo i el pas del temps

Recordar el que érem i veure el que ara som, simplement deixarem que el temps passi i ens fem simples desconeguts? Estranys?

Ho sento, però si ara estàs llegint això, és perquè realment no ho vull, com ja et vaig dir et vull al meu costat, de la forma que sigui, però al meu abast. Vull ser la teva amiga.

Reconec, que ara mateix em passo els dies vivint en els records, que visc submergida en ells, mentint-me esperant a tornar-los a viure o pensant que simplement no han acabat.... però no es repetiran ho sé, el meu cap ho sap, però no puc dir el mateix del meu cor.

Et mentiria si ara et digués, que he oblidat algú del que hem viscut, algú del que he arribat a sentir per tu, i et mentiria si et digues que concilio el son cada nit, realment si aconsegueixo dormir es perquè en els meus somnis si que puc estar amb tu, encara que pel matí quan desperto sé que simplement són això, somnis.

Cada instant que passa et noto més lluny de mi, cada segon, cada minut, cada dia, et fa més lluny, realment ha de ser així? Té donat el poder de moltes eleccions, he deixa't a les teves mans decidir sobre el nostre destí, sobre el nostre futur, però ara és hora de que agafi realment les rendes, i decideixi jo. La meva elecció és el teu costat, tant si t'agrada com sinó, tant si a la gent li disgusta com sinó, tant si em fa mal com sinó, jo et vull amb mi. Sempre has estat tot i mai res, sempre has estat amb mi, em vas ensenyar ha deixar enrere moltíssimes coses, vas construir un somni realitat per a mi, vas crear de tot, el meu món. I ara, no sé caminar, no vull caminar lluny de tu, tant me fa que no m'estimis, em dona igual, inclús jo no se si t'estimo, que és realment estimar? Que és l'amor? No tinc respostes, simplement puc dir, que el que algun dia vaig sentir per tu, sinó era això ningú podrà trobar la definició. Si em crec més que tothom, que el que he sentit és més fort que el que mai ningú hagi sentit.

Segueixo dubtant que tu arribis a llegir aquestes paraules, que tingui realment el valor per deixar-t'ho llegir, però mentre penso en res i en tot, em dono conta que potser inclús et podria fer sentir culpable amb el que dic, i no ho vull, que podria fer-ta pena i no és la meva intenció, que resulto patètica i no ho vull.

De fet, t'enyoro en cada instant del dia, enyoro el teu somriure, la teva mirada, la teva escalfor, les teves carícies, fer-nos un, discutir per tonteries, riure com dos nens, jugar sota els llençols en que tantes vegades hem jugat a estimar-nos, et trobo a faltar. Trobo a faltar quan erem bons amics, quan m'animaves a tirar endavant, quan podia trucar-te i escoltar la teva veu donant-me ànims, realment vols posar un punt i final? Jo vull posar un punt i coma, i encetar un altre capítol. No ha sortit bé l'últim, però recorda que els anteriors si, perquè no podem començar de nou? Potser després de demostrar-te que no té oblidat, no en vols saber res de mi, potser incús desapareixes més del que ja ho has fet, o et resulto patètica, però, ho aconseguiré, però et necessito a prop meu, és estúpid voler oblidar la persona que estimo tenint-la al costat, però és que sense tu, jo no sóc ningú. Formes part de mi, de la meva vida, del meu món, he caminat amb tu, i vull seguir caminant.

No se com recuperar-ta, no se si deixar passar el temps és la millor opció, però sé que cada instant que passo sense tu, et noto més lluny, que no m'agrada viure un present on tu no ets amb mi. Que està sense tu, és estrany, que et trobo a faltar, t'enyoro Àngel. No com el meu amor, sinó com el meu amic, com el meu millor amic, no se si a tu et passa el mateix, però, jo em sento rara sense tu, buida.